J.M. GAY DE LIÉBANA “La pressió fiscal i legislativa ens està matant d'una manera cruel, cruel, cruel”. ~ PASE DE PRENSA

5 de diciembre de 2014

J.M. GAY DE LIÉBANA “La pressió fiscal i legislativa ens està matant d'una manera cruel, cruel, cruel”.

23:11 Pase de prensa Sin mensajes

Pase de Prensa | Jesús Abad.

ENTREVISTA A JOSÉ MARÍA GAY DE LIÉBANA, PROFESSOR TITULAR D' ECONOMIA FINANCERA I COMPTABILITAT DE LA UB

En un dels seus llibres diu que “Espanya s'escriu amb E d'endeutament”. En aquest any 2014, podríem dir que “Espanya s'escriurà amb E d'Esperança”?

Home, direm que sí, perquè així animem una mica tot el personal i ens animem nosaltres també. Esperança sí, però relativa, en el sentit que no estem davant un any autènticament meravellós. Crec que la crisi ha tocat fons i ara queda veure si estarem molta estona en el fons o si hi haurà una recuperació i anirem cap a la superfície.

Es creu les xifres oficials?

Sí que em crec les dades que es publiquen els organismes internacionals, el Banc d'Espanya o l'OCDE. Hi ha dos tipus de xifres, les que ens parlen de l'evolució o la recuperació econòmica, que no discutiré, i després hi ha les que ens mostren si la ferida de la crisi és molt important i que són les que fan referència al dèficit públic. En acabar el 2018, acumularem un dèficit total en 11 anys de 800.000 milions d'euros, que és una gran disbauxa.

Ens estan venent que les coses van bé o és veritat que l'economia millora?

Macroeconòmicament hi ha un escenari, que sembla bo, però diem que en un plaç de temps curt o mig hi haurà una recuperació.

I després tenim l'empresa petita, mitjana, la nostra, que depèn de l'economia real, que es mou en relació al consum. Si no gastem diners, les empreses no facturen, les botigues no venen i, per tant, diem que hi ha una paralització econòmica.

Quin és el matalàs que necessiten les PIMEs?

Home, parlem d'un sector de l'economia espanyola que representaria un 90 per cent de pràcticament tot. Aquestes empreses es troben a hores d'ara en una situació de manca de demanda perquè hi ha un problema bàsicament de falta de consum. No hem mirat cap a l'exterior, no hem tingut una vesant d'internacionalització dels productes cap a l'exterior, això ens està passant factura. Hi ha un tema clau, que és que les empreses necessiten finançament. Crec que hauria d'entrar en acció el sector públic per intentar ajudar aquestes empreses sense tantes traves.

El que m'està dient és que el país pateix el síndrome de la inflació legislativa?

Sí, això d'una banda i de l'altra, la indústria política. A dia d'avui hi ha 120.000 lleis que estan vigents a Espanya, vol dir que estem en un país on només es preocupen de legislar, legislar i legislar. Cada divendres s'aprova una nova disposició per part del Govern central i per part de les Comunitats Autònomes sempre s'estan aprovant coses. La pressió fiscal i legislativa ens està matant d'una manera cruel, cruel, cruel.

Al final, l'objectiu sempre és el mateix: sancionar, sancionar i sancionar, i fer la vida impossible a la gent, el ciutadà, l'empresa, la indústria i el comerç. D'una altra banda, hem creat una indústria política que és exagerada. El que no podem és tenir tanta indústria política. L'any 1995, la despesa pública total d'Espanya era de 190.000 milions d'euros i l'any 2013 ha sigut de 458.000 milions d'euros, és a dir que tenim una estructura que s'ha anat fet pesada i succionant els recursos del sector privat cap el sector públic.

I el sistema financer espanyol, pot respirar tranquil? Està sanejat?

Crec que hi ha hagut anys molt difícils, como el 2011 i 2012, però també crec que s'han volgut cobrir les esquenes per evitar més ensurts i hi ha hagut anys realment molt dolents a nivell de resultats. Sembla ser que la gran neteja ja s'ha fet. Ara hem d'anar amb compte perquè els mercats financers es poden posar nerviosos i demanar-nos més interessos pel deute que tenim pendent, aleshores la prima de risc es dispara i ja l'hem pifiada.

Tothom parla de la bombolla immobiliària. Hi ha altres bombolles, com la del futbol, que ens podríen esclatar a les mans?

Sí, crec que la bombolla del futbol, el pitjor ja ha anat esclatant, perquè hem de tenir present que s'han produït 25 concursos d'acreditors a tot Europa en els últims anys. Veig que hi ha hagut una disminució del deute, fonamentalment perquè molts clubs han renegociat el seu deute però també hi ha hagut clubs que han fet un procès de millora dels seus comptes, com ara el Barça i el Vilarreal. El deute dels clubs de primera divisió estaria al voltant dels 3.300 milions d'euros i crec que això demostra que hi ha un procès de reducció del deute. Els clubs no es poden permetre pagar les fortunes que s'estàven pagant els últims anys. S'han d'ajustar les despeses als ingressos que tenen.

Arribem al final del partit. L'any 2007 vostè preveia que passaríem de menjar llagostes a sardines. Tornarem al menú anterior?

Sí, senyor. M'alegro que vostè llegís això, perquè ni els meus amics em feien cas aleshores. La llagosta quedarà per alguna ocasió molt puntual i la sardineta l'hauríem de tenir damunt la taula pel que pugui passar. En definitiva, sóc optimista però vull tocar de peus a terra, fonamentalment hem de tenir una visió molt clara de la realitat.Crec que aquells anys no tornaran i que hem de canviar el model econòmic d'Espanya.