Pase de Prensa | Jesús Abad.
Vostè assegura
en La economía en 365 preguntes
que si volem la crisi s'acaba. Creu que no hi ha voluntat de que
s'acabi?
En el llibre parlo de la
revolució financera en el sentit de que els bancs han fet moltes
tonteries i ara necessitem que comenci a arribar el crèdit a les
empreses. També ens hem de ficar al fons amb el model d'Estat perquè
tal i com està és insoportable. Sempre dic que si tinc un problema
en el meu poble, m'ho arreglarà millor l'alcalde que no pas el
ministre de l'Interior, però si l'alcalde es compra dotze cotxes,
contracta cinquanta assessors, es fa una estació d'AVE a la porta i
un aeroport, aleshores millor visc a Madrid, que em sortirà més a
compte. Em sembla que hi havia una sèrie de coses evidents per això
deia que si hi hagués voluntat la crisi l'acabàvem en tres minuts.
Què passaria, en la
seva opinió, si Catalunya s'independitza?
Res, em sembla una
tonteria absurda. No m'agradaria gens ni per Catalunya ni per la
resta d'Espanya. Això de Catalunya s'arregla en una setmana i tres
mesos, en aquest ordre. En una setmana, per tal de fer números i
arribar a un acord de qui roba a qui i la quantitat pendent de pegar.
Després els altres tres mesos són per discutir i arreglar els temes
culturals, sentimentals i patriòtics. Bé, tenim una Constitució
que té trenta sis anys, doncs em sembla lògic que la revisem. Al
final no passarà res i tot s'arreglarà amb solucions econòmiques.
El que sí ha anunciat
vostè és que l'any 2017 s'acabaria la crisi.
Bé, no, ja veuràs ... és
molt fàcil. Nosaltres ens vam comprometre a Maastricht que tindríem
un dèficit màxim de 3 per cent sobre el Producte Interior Brut. El
que faig és calcular que el PIB és d'un bilió d'euros
aproximadament. Si és un 3 per cent, hem de tenir un dèficit de
30.000 milions d'euros. L'any 2011 teníem un dèficit de 91.000
milions i ens hem compromès a rebaixar-lo a 30.000 milions des de
l'any 2011 fins l'any 2016. L'hem rebaixat 20.000 milions en un any i
això explica tots els maldecaps. Com que els terminis estan escrits
i acaben amb 30.000 milions l'any 2016, per això avanço que el 2017
hi haurà tranquil·litat. Anem per bon camí però hem de continuar
reduint el dèficit. Com qualsevol família, si a la teva casa, o a
la meva, gastem més del què ingressem, o augmentem els ingressos o
reduïm les despeses, i augmentar els ingressos per l'Estat vol dir
pujar els impostos i reduir les despeses són les retallades. L'any
2017 estarem molt més tranquils però, alerta, no hem de tornar a
fer el boig una altra vegada.
Creeu que aquesta crisi
ens ha de servir per aprendre més economia?
Sí, però hem d'anar amb
compte. Hem d'estudiar economia a les escoles? Sí, però la
necessària i amb sentit comú. No serveix només aprovar l'examen
perquè s'han memoritzat les frases del llibre, perquè un alumne pot
aprovar Economia i en realitat no tenir-ne ni idea.
I aquests joves dels
què parla, gaudiran de la pensió algun dia?
Jo que sé (se'n riu).
Quan algú em demana com veig el futur de les pensions, li dic que
negre, perquè el sistema actual que tenim a Espanya, és un mètode
de repartiment. Els joves que treballen, guanyen i consumeixen. Els
joves d'ara difícilment podran mantenir les pensions de demà. Crec
que el que s'ha de fer és anar capitalitzant allò que es guanya a
través d'algun fons personal de manera que quan el jove d'ara arribi
a la seva jubilació el pugui gaudir. Però veig el futur de les
pensions molt negre.
I el futur dels joves
passa per agafar les maletes?
Mira, doncs pot ser sí i
no em sembla malament. Vivim en plena globalització, abans érem de
poble i ara som del món. Abans els nostres fills buscaven feina al
barri del poble i ara els barris s'anomenen Shangai i Washington.
Però semblava que
estàvem entre els països rics?
Ho semblava però no ho
érem. Som un país normalet que durant una temporada ens hem cregut
que érem rics perquè teníem molts crèdits. Si ara tenim un deute
de 970.000 milions d'euros és perquè ens hem anat endeutant en allò
públic i privat també. Hem viscut com a rics i ara vivim com el què
en realitat som. No érem rics, érem pobres endeutats, però amb
aparença de rics, per això es podien comprar cotxes i cases.
Aleshores, quan el banc ha tancat l'aixeta, he descobert que era
pobre.
I l'economia espanyola
està condemnada a dependre d'Àngela Merkel?
(Se'n riu) Ja saps que és
la meva mania. L'any 1962 Espanya va demanar l'adhesió al Mercat
comú, aleshores jo estava a Harvard i un professos ens deia que el
procés de construcció d'Europa seria molt llarg. Han passat 50 anys
i encara estem anant cap a Europa. Dic que gràcies a Deu qui mana a
Espanya és Europa. A Espanya, ni manava Zapatero, ni mana Rajoy, qui
mana és Europa i per això dic que mana la Merkel.
Qui ha de posar llenya
a la màquina per sortir del túnel? Les pimes?
A Espanya, el problema
s'anomena 5.896.300 persones a l'atur, molta gent que vol treballar,
que pot fer-ho molt bé i que pot enriquir el país. Tenim unes 3
milions de petites i mitjanes empreses. Si cada pime aconseguís
crear un lloc de feina, el problema s'acabaria. Si les ajudem, veurem
el seu veritable potencial com a font de riquesa.
I a què es referix
quan diu que el llibre està incomplert?
Ah, que segur que hi ha
365 preguntes més. En aquest llibre parlo d'economia, del dèficit,
del deute, de la revolució de l'educació, de la Casa Reial, de la
competència que pot fer l'Estat a les empreses privades, parlo també
de tenir criteri a l'hora de comprar, de l'optimisme (...). Al final,
quan arribes a les 365 preguntes, que en realitat són 391, segur que
em podria fer-ne moltes més.
“Hem viscut com
a rics
i ara vivim com el què
en realitat som.
No érem rics,
érem pobres endeutats”
ENTREVISTA PUBLICADA EN EL PERIÒDIC 'MÓN EMPRESARIAL'
